Sant Tornem-hi, que no ha estat res

He de confessar que l’objectiu primigeni d’escriure aquest blog era com a una mena de noticiari en el que els amics poguessin seguir les incidències ocorregudes cada dia en el Cirrus, però la duració de la primera singladura (21 hores) i el descans sense comunicacions a les Columbretes, va fer que ja la crònica inicial portés retard. Després la mateixa mecànica d’edició del blog, que obliga necessàriament a confegir-la “on line”, va fer la resta. Cal saber que pràcticament només podia connectar amb la xarxa un cop a port. I això sovint era força tard a la nit.

Amb tot això aquest suposat quadern de bitàcora en lloc de ser una crònica diària, s’ha convertit en una petita història a terminis.

Ho sento de tot cor.

En Josep Lluís... gaudint com diu la seva samarreta.

L’endemà de les confidències ens llevem molt d’hora (a dos quarts de sis) i després de fer gasoli sortim d’Almería sense haver encara decidit si tornarem via les Illes o per la costa. La idea inicial és arribar al cap de Gata i en funció dels butlletins meteorològics decidir-ho “in situ”.

Cap a dos quarts d’onze del dissabte 15, voltem el cap de Gata de tornada i com que la mar és plàcida prenem rumb 52º que ens ha de dur a Eivissa. Sortosament, aquest és un rumb paral·lel a la costa en el seu inici, perquè en butlletins meteo posteriors ens informem que s’està generant una baixa local a les illes i comencem a dubtar si és bona idea la tornada per ses illes.

En aquests pensaments estant, sorgeixen del no rés un estol de dofins que ens acompanyen ben bé al llarg de dues o tres milles. Ens astorem perquè la canya i el seu esquer estan muntades, no volem que éssers tan intel·ligents puguin ferir-se amb els nostres paranys. Decidim no recollir perquè podria ser pitjor, en lloc d’això procurem continuar sense variacions per tal que quan ens tinguin massa vists ells decideixin avançar-nos. I així va ser.

Feia uns dies que, no recordo qui de la colla, ens va fer escoltar un monòleg que tenia gravat en el seu telèfon intel·ligent. Era una comèdia nostàlgica d’una festa alcohòlica en que a la proposta de continuar en un altre lloc forassenyat, un respon: “No hay huevos”

Recordo aquí aquesta frase del monòleg, perquè crec que aquesta “boutade” contràriament al que relata ens va fer reflexionar en situacions que el més fàcil era tirar pel dret.

Cap a les vuit del vespre, el Capi decideix que el nostre raid és una expedició i no pas una competició. Per tant no es tracta de patir, els pronòstics per les Illes no son gens ni mica favorables, en conseqüència mana rumb a Cartagena. Després de més de 16 hores arribem a Cartagena a un quart d’una de la nit.