De què va

Aquest és un blog de viatge per relatar una petita aventura d'uns iaios que encara es consideren nois.


És un viatge als orígens perquè un dels navegants va immigrar a Catalunya amb els seus pares en un vapor i ara tornarà de visita a Almeria en un veler amb tres tripulants més.

Tres tripulants més, que no viatgen als seus orígens, perquè els tenen terra endins en altre direcció, però que l’acompanyen amb il·lusió, doncs com la majoria del poble català també som mestissos.


Però també, cal dir-ho, és una concessió a l’aventura en un món que cada cop deixa menys espai a l’imprevist. És una aventura molt petita en comparació als navegants de només fa dos cents anys, perquè nosaltres ens servirem d’uns equips de Naviònica absolutament inimaginables fa pocs anys. Queda, això si, l’atzar del vent que fa més romàntica la navegació.

És un succedani al nostre viatge a Itaca, que roman pendent, però que com va dir el poeta,


“Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.”

Konstantínos Kaváfis


Benvinguts doncs al nostre quadern de bitàcora.


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Descans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Descans. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de juliol del 2013

Epíleg

Quan ens vàrem plantejar aquest viatge, ho vàrem fer sense preveure res més que els possibles problemes de navegació que caldria resoldre, de navegació i de logística, i de fiabilitat si molt m’empenteu. Un cop embarcats, sentint en pròpia pell la manca d’espai que comporten les mides reduïdes d’un veler, vaig començar a preocupar-me pels problemes possibles de convivència que això podia generar.
Mai ha estat millor emprat el mot preocupar: ocupar d’antuvi. És a dir, no calia.
Imagino que el fet de tenir tots experiència en conviure en l’espai reduït d’una tenda de campanya va servir de molt.
És clar que no és el mateix. A muntanya sempre pots sortir del aixopluc i esbargir-te al prat, aquí si surts del vaixell i et suques a l’aigüa pateixes hipotèrmia i mors en unes hores (o abans si no saps nedar).
Però com dic, el bon rotllo entre nosaltres va funcionar i la intimitat no va ser cap problema.


Cal insistir en que el viatge als orígens va sorgir com a succedani a una expedició a la mítica Ítaca que ja ens voltava pel cap des de feia anys. Nosaltres volíem fer nostre el viatge pausat, amb ulls àvids de coneixement, cap a la plenitut. Però pot ser ens vàrem marcar un objectiu massa llunyà, perquè Ítaca existeix realment més enllà de “La Odisea” d’Homer i els versos de Kaváfis o les cançons de Llach. No us en rieu de mi, que jo fins fa poc creia que només era un mite, tal era el concepte metafòric de camí a la llibertat que li hem donat.
Tots plegats, però es veu que jo més.
Ítaca ens cau a mil milles nàutiques, i això per la via quasi directa, amb la absoluta necessitat de fer singladures de 40 hores sense descans. O alternativament, anar costejant i allargar l’itinerari dues vegades més.
Q. Q. Q. Quelcom quasi quimèric.
Doncs bé, Ítaca queda pendent, però també tenim pendent anar a les Illes, que volíem fer-ho en la tornada i no va poder ser. Ep! I aquest és un objectiu més assequible.


Per la meva part, aquest viatge m’ha fet adonar de la petitesa de les nostres vides enmig de la infinitat de la mar (i això que la Mediterrània és només un llac gran), de la vulnerabilitat del ser humà i de la malaltissa fe que tenim en la tecnologia que després encalla un penell, esberla un motor o encreua unes coordenades. I tot quan més en tenim necessitat, és clar!
Però no en aprendré de l’experiència, perquè fruit de les dificultats de comunicació he decidit que si es repeteix, llogaré un telèfon satelitari amb mòdem per poder enviar els posts al blog des d’arreu on sigui.
I així seré més vulnerable, si no funciona.
D’altra banda, tot i amb ganes de repetir, m’ha aclarit la dicotomia que em va aclaparar fa anys quan dubtava entre vela i motor.
Vaig optar pel motor, encara que veia la vela com l’harmonia amb les onades. Ara m’he convençut que vaig triar l’opció correcta, no perquè fos falsa l’apreciació, sinó perquè navegar a vela exigeix més finura i coneixements, en tant que el motor t’ho perdona pràcticament tot.
Continuo pensant que els velers interpreten una mena de dança amb la mar, mentre que els que anem amb motor ens barallem amb les onades.
No en se prou de vela, però si un patró amb molta experiència de vela m’accepta jo m’enrolo sense dubtar-ho.


He de mencionar arribats a aquest punt, que en honor a la veritat, no m’hagués estat possible fer aquest quadern de bitàcora si en Charly no fos tant perseverant i no hagués escrit cada nit acurada i metòdicament el seu diari personal. I encara menys si no l’hagués posat a la meva disposició per ajudar a la meva escassa memòria. Ja he confessat en algun post que he posat més pa que formatge, però el cert és que si no fos pel diari d’en Charly, m’ho hauria d’haver inventat tot.


I ara per acabar i puix que vaig citar uns versos de Kaváfis en la presentació del blog, permeteu-me que acabi amb una lletra de Llach.

Joan Miquel


“Venim del nord, 
venim del sud, 
de terra endins, 
de mar enllà, 
i no creiem en les fronteres 
si darrera hi ha un company 
amb les seves mans esteses 
a un pervindre alliberat. 
I caminem per poder ser 
i volem ser per caminar.”

Lluís Llach

dijous, 20 de juny del 2013

Almería, el lloc on el sol passa l'hivern


Feliços d’haver assolit l’objectiu principal del nostre viatge. Sessió dormilega extra, matí dedicat per uns a comprar queviures i per altres a netejar el vaixell, que ja li convenia. Ens dediquem també a esbrinar el temps atmosfèric que ens espera i les diferents agències meteorològiques que podem consultar mercè a la xarxa, contribueixen a confondre’ns. Tanmateix, el pronòstic més repetit és que per tornar tindrem tot en contra i particularment el vent amb força 6 ó 7, si més no, el tram fins el cap de Gata. Així les coses, decidim consultar a la saviesa local, és a dir, preguntem a un vell mariner del port. La veu de la experiència sentencia: Demà estarà tot tranquil, mar bella i vent en calma.
Conclusió, sortirem demà matí.

Almería dona l’índex més alt d’hores de sol anuals a la península Ibèrica. És per això que hi ha aquí tant gran número d’hivernacles que fan de la població del Ejido una illa al mig d’un mar de plàstic. La província d’Almería és avui un territori ric mercè al cultiu hortofrutícola intensiu i en menor mesura el turisme. La temperatura agradable i la escassa contaminació ens ho confirmen.

En Josep Lluís ens fa una amanida de pasta amb salsa roquefort per llepar-se els dits i brindem amb cava Roger Goulart brut nature collita numerada. 
Amb copes flabiol, com és manat. Brindem per l’amistat, perquè hem arribat a Almería, perquè les dificultats han estat assumibles, i perquè finalment hem pogut passar comptes provisionals, després d’haver-nos fet el propòsit molts dies abans.



Migdiada general, i en acabat cal reparar el penell del cap de munt del pal de la major que no anava fi. Com que no tinc vertigen i es veu que soc el menys pesant dels quatre: M’ha tocat!!


M’enfilen amb una cadireta de lona que se’n diu guíndola (creieu que amb un nom així és de fiar?) acorriolat pel cab que normalment subjecta la botavara i assegurat per un altre cab que deu de ser el de salvar “pardillos”. La guindola no m’ha guindat res, he pogut desmuntar el mecanisme del penell que és endollable, una mica d’esprai miraculós i avall va.


Sa i estalvi i sense cap taca als “gayumbos”, ho juro!


Ah! El pal fa 16 metres i mig, però m’ho han dit quan ja havia baixat. Si ho sé abans, no pujo!


Després i per compensar, em sortit un altre cop de descoberta, que aquesta capital és veritablement molt bella. Jo m’he avençat per fer fotos d’un ingeni industrial que és ja un clàssic d’Almería.


Es tracta d’una construcció de ferro i ciment que es va inaugurar el 1904 i que va fer una companyia Anglesa que llavors explotava les mines de ferro i que servia per carregar el mineral directament per gravetat, des del tren als vaixells que amarraven al costat.
Una immensa sort, pels que com jo ens agrada l’arqueologia industrial, que va estar a punt de no arribar als nostres dies perquè en els anys del desarrollisme turístic van voler demolir-ho amb dinamita. No van poder perquè ho havia dissenyat el taller de l’enginyer Eiffel. De fet el va dissenyar uns deixebles del mestre.
Exemple d'edifici eclèctic de la capital
La Rambla d'Almería














A l’hora de sopar i per suggeriment d’en Lirola anem a Casa Puga, l’essència de les bodegues de l’Andalus, veritable lloc emblemàtic de la capital.



Quasi cent cinquanta anys ens contemplen, fundada en el 1870 ha vist passar de tot i encara pertany a la mateixa família. Tenim la immensa sort que ens serveix el propietari, quarta generació, que ens aconsella el bo i millor de la casa.



Tot exquisit. I sortim rodolant. Ens fa una foto i ens adverteix que sortirà publicada a la pàgina web de Casa Puga. Nosaltres no li diem que estem fent un blog, però li direm un dia d’aquests.



Més tard, prenent el cafè (descafeïnat, no us penséssiu) arriba l’hora de les confidències i en Pepeluí ens explica els detalls de la història de la seva família represaliada només per ser republicana.


El seu periple d’exili embarcats en un mercant fent tombs per la Mediterrània per tal d’evitar els comissaris polítics del règim que els esperaven a l’Estació de França. Una història trista i real a la recerca de la supervivència.


Ens ha emocionat.


Joan Miquel

dilluns, 17 de juny del 2013

Garrucha, un port esportiu sense acabar


El dimecres 12 en Carles ha hagut de substituïr el reflector de radar que s'havia caigut a l'aigua amb les pantocades. 

En acabar sortim de Cartagena a migdia, després de fer gasoli i amb vent en contra per variar, però curiosament amb una mar calma. Ja podem quasi dir que som un equip, a l’hora de llargar amarres, pujar defenses i estibar-ho tot a bord, gairebé no cal dir-nos res i funcionem com un rellotge. De baratillo, de moment.

Havíem previst anar fins a Aguilas, però la navegació agradable ens fa re-considerar la ruta. Algú ha parlat del port pesquer de Garrucha i inevitablement de la fama dels seus gambots i heus aquí, que no se sap com (o pot ser si), ens hem arribat fins allà.





Abans d’entrar a port, com és manat, hem arriat veles. I llavors ja no hem estat un equip. Quelcom ha fallat i la major s’ha enrotllat malament. Encara sort que el Capità ha demanat excuses a port per entrar a mitja vela i ho hem pogut solucionar un cop amollats en el pantalà.



Pantalà a qual hem amarrat de costat perquè el port esportiu és tot just acabat de fer i segurament per l’esperit megalòman que ens ha seduït abans de la crisi, és de proporcions descomunals. Tant en longitud de pantalans com en amplada dels canals, en resum, un port senzillament sobre-dimensionat. Com aquests aeroports sense avions que han fet darrerament, però aquí sí que n’hi havia de vaixells.
Pocs, però.

Un port còmode per maniobrar, tot nou, les connexions d’aigua encara per posar. I llavors arriba l’hora de la dutxa, i aquí el desastre, els barracons provisionals, sense clau, amb entrada directa des de la platja al suposat vestidor i accés lliure per tota persona aliena al Club Nàutic.  Ara em direu que m’estic convertint al elitisme, a la consagració de les classes. Res més lluny del meu pensament, el que passa és que no em fa gràcia que qualsevol pugui guindar-me el rellotge mentre em dutxo i... els del Club ja en tenen de rellotge.


Superat aquest tràngol, canviats de roba i relaxats ens disposem a prendre les cerveses de rigor i sopar. Sortosament varem trobar el xiriguito adient.
Varem anar a petar a “El Birra” regentat per en Gabriel un jove caló mig cambrer mig filòsof, que ens va encertar els gustos.



Mercès Gabriel, ens has fet recuperar la confiança en Garrucha i els seus gambots.

La tripulació del Cirrus al complet

dimarts, 11 de juny del 2013

Contra el vent i la mar




El diumenge 9 havíem vist en tots els pronòstics, que a partir de les tres hi hauria tangana. Per això en varem llevar molt d’hora molt d’hora (Pep Guardiola dixit) i un cop pres el desdejuni, a un quart de 8 del matí sortíem per la bocana del port de Gandía.

El vent continuava de component sud i aquí protegits per la costa que en aquest sector corre de nord-oest a sud-est i això ens desventa pel que cal continuar a motor.




Pot després de allunyar-nos de Gandía hem albirat Dénia, però l’avanç era descoratjador. Tirar cap el nord en cerca del vent no garanteix trobar-lo i molt menys que aquest sigui favorable, per tant seguim a motor, rumb vers el cap La Nao.





La idea inicial era que puix que estava anunciada tempesta per a la tarda, arribar al port de Moraira (tot just voltant el cap La Nao) però com que vers la una de migdia el  voltàvem sense rastre de maror, hem continuat la ruta. Això si, els núvols foscos semblaven força amenaçadors.













Amb aquest neguit hem voltat el Penyal d’Ifach i a un quart de quatre, vuit hores després de la sortida de Gandía hem entrat per la bocana del Port de Calpe.
Una jornada de treball completa.




Com que ens hem guanyat el jornal i estem molt afamats, en Pepeluí no triga a cuinar-nos un arròs caldós. No era de Llamàntol sinó de gambes, llagostins i musclos que encara li quedaven, però estava boníssim com si ho fos.

                                  


La sobretaula va ser llarga com correspon a un bon dinar, en acabat i al desembarcar un amable agent de la policia local, interrogat pel Josep Lluís com a col·lega, ens va dir que el nucli urbà de Calpe quedava a un quart d’hora, pel que varem anar caminant.


El póli desvia d’haver estat pagès abans d’entrar a la policia, perquè hem trigat tres quarts d’hora.
Cerveses, tapes i per tornar un taxi.

El Càpi amb el seu vaixell

Joan Miquel

dilluns, 10 de juny del 2013

Gandia, parada i fonda


“Nautico de Gandia, Nautico de Gandia, Nautico de Gandia,aquí embarcación Cirrus, Cirrus, Cirrus”

La operació ràdio en la banda marina especifica que hi ha que repetir tres cops tant el nom de a qui crides com el nom propi. Això encara que siguis a la bocana del port de destí (que entra la senyal a canonades) i encara que no estiguis en perill i únicament demanis per passar la nit a port. Acabada la conversa radiada i formalitzats els tràmits de rigor, amarrem de proa en un pantalà força baix i desembarquem tots, en Charly no sense dificultat (els seus genolls no li han perdonat encara). 

Hem estat 53 hores a bord i la dutxa calenta era ja una obsessió per a tots, després a sopar de tapes i a dormir d’hora. Una meravella, sense moviment, sense sorolls. Bé sense sorolls, no seria la paraula més adient.  Volia dir sense aus protegides en parada nupcial, sense vaixells entrant i sortint de port, sense proteccions que grinyolin, sense amarres que donin cops, a això em referia. Perquè de soroll al veler, sí que n’hi havia. Diuen que quan quatre homes dormen sempre hi ha tres que ronquen, el tercer no perquè està despert. Els quatre no sabem si ronquen perquè no hi ha cap per certificar-ho.
És clar que estàvem molt cansats, el primer no s’ha despertat fins a les nou del matí. Un altre esmorzar contundent i dos han anat a comprar queviures i els altres dos a netejar el vaixell, que ja li tocava. Es veu que a Gandia era festa, o pot ser estaven de festa, perquè al tornar els que havien anat a reposar provisions, els van rebre amb mascletà i banda de música als acordes del famós pas doble “Paquito el chocolatero”.

En acabar en Pepeluí ha cuinat el bonítol a l’estil dels pescadors bascos, ens ha fet un “Marmitako” per xarrupar dits. S’ha superat a si mateix, el plat d’avui era digne de Larzac.

Com s’escau després de un bon dinar; becaina i avui tocava cinema.
Que us penseu que hauria portat el Lirola per visionar a bord?
Dons el més adient en un vaixell de vela.


Hem vist, alguns per segona vegada, “Master and commander”.
Una peli, pels que ens agrada la mar, genial! “De reclinatòri”
A sopar de tapes i a passar la segona nit a Gandia.


Joan Miquel

Post scriptum: Com veieu, estic posant-me al dia pel que fa a les entrades del blog, tingueu paciència.