De què va

Aquest és un blog de viatge per relatar una petita aventura d'uns iaios que encara es consideren nois.


És un viatge als orígens perquè un dels navegants va immigrar a Catalunya amb els seus pares en un vapor i ara tornarà de visita a Almeria en un veler amb tres tripulants més.

Tres tripulants més, que no viatgen als seus orígens, perquè els tenen terra endins en altre direcció, però que l’acompanyen amb il·lusió, doncs com la majoria del poble català també som mestissos.


Però també, cal dir-ho, és una concessió a l’aventura en un món que cada cop deixa menys espai a l’imprevist. És una aventura molt petita en comparació als navegants de només fa dos cents anys, perquè nosaltres ens servirem d’uns equips de Naviònica absolutament inimaginables fa pocs anys. Queda, això si, l’atzar del vent que fa més romàntica la navegació.

És un succedani al nostre viatge a Itaca, que roman pendent, però que com va dir el poeta,


“Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.”

Konstantínos Kaváfis


Benvinguts doncs al nostre quadern de bitàcora.


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris a Casa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris a Casa. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de juliol del 2013

Epíleg

Quan ens vàrem plantejar aquest viatge, ho vàrem fer sense preveure res més que els possibles problemes de navegació que caldria resoldre, de navegació i de logística, i de fiabilitat si molt m’empenteu. Un cop embarcats, sentint en pròpia pell la manca d’espai que comporten les mides reduïdes d’un veler, vaig començar a preocupar-me pels problemes possibles de convivència que això podia generar.
Mai ha estat millor emprat el mot preocupar: ocupar d’antuvi. És a dir, no calia.
Imagino que el fet de tenir tots experiència en conviure en l’espai reduït d’una tenda de campanya va servir de molt.
És clar que no és el mateix. A muntanya sempre pots sortir del aixopluc i esbargir-te al prat, aquí si surts del vaixell i et suques a l’aigüa pateixes hipotèrmia i mors en unes hores (o abans si no saps nedar).
Però com dic, el bon rotllo entre nosaltres va funcionar i la intimitat no va ser cap problema.


Cal insistir en que el viatge als orígens va sorgir com a succedani a una expedició a la mítica Ítaca que ja ens voltava pel cap des de feia anys. Nosaltres volíem fer nostre el viatge pausat, amb ulls àvids de coneixement, cap a la plenitut. Però pot ser ens vàrem marcar un objectiu massa llunyà, perquè Ítaca existeix realment més enllà de “La Odisea” d’Homer i els versos de Kaváfis o les cançons de Llach. No us en rieu de mi, que jo fins fa poc creia que només era un mite, tal era el concepte metafòric de camí a la llibertat que li hem donat.
Tots plegats, però es veu que jo més.
Ítaca ens cau a mil milles nàutiques, i això per la via quasi directa, amb la absoluta necessitat de fer singladures de 40 hores sense descans. O alternativament, anar costejant i allargar l’itinerari dues vegades més.
Q. Q. Q. Quelcom quasi quimèric.
Doncs bé, Ítaca queda pendent, però també tenim pendent anar a les Illes, que volíem fer-ho en la tornada i no va poder ser. Ep! I aquest és un objectiu més assequible.


Per la meva part, aquest viatge m’ha fet adonar de la petitesa de les nostres vides enmig de la infinitat de la mar (i això que la Mediterrània és només un llac gran), de la vulnerabilitat del ser humà i de la malaltissa fe que tenim en la tecnologia que després encalla un penell, esberla un motor o encreua unes coordenades. I tot quan més en tenim necessitat, és clar!
Però no en aprendré de l’experiència, perquè fruit de les dificultats de comunicació he decidit que si es repeteix, llogaré un telèfon satelitari amb mòdem per poder enviar els posts al blog des d’arreu on sigui.
I així seré més vulnerable, si no funciona.
D’altra banda, tot i amb ganes de repetir, m’ha aclarit la dicotomia que em va aclaparar fa anys quan dubtava entre vela i motor.
Vaig optar pel motor, encara que veia la vela com l’harmonia amb les onades. Ara m’he convençut que vaig triar l’opció correcta, no perquè fos falsa l’apreciació, sinó perquè navegar a vela exigeix més finura i coneixements, en tant que el motor t’ho perdona pràcticament tot.
Continuo pensant que els velers interpreten una mena de dança amb la mar, mentre que els que anem amb motor ens barallem amb les onades.
No en se prou de vela, però si un patró amb molta experiència de vela m’accepta jo m’enrolo sense dubtar-ho.


He de mencionar arribats a aquest punt, que en honor a la veritat, no m’hagués estat possible fer aquest quadern de bitàcora si en Charly no fos tant perseverant i no hagués escrit cada nit acurada i metòdicament el seu diari personal. I encara menys si no l’hagués posat a la meva disposició per ajudar a la meva escassa memòria. Ja he confessat en algun post que he posat més pa que formatge, però el cert és que si no fos pel diari d’en Charly, m’ho hauria d’haver inventat tot.


I ara per acabar i puix que vaig citar uns versos de Kaváfis en la presentació del blog, permeteu-me que acabi amb una lletra de Llach.

Joan Miquel


“Venim del nord, 
venim del sud, 
de terra endins, 
de mar enllà, 
i no creiem en les fronteres 
si darrera hi ha un company 
amb les seves mans esteses 
a un pervindre alliberat. 
I caminem per poder ser 
i volem ser per caminar.”

Lluís Llach

divendres, 28 de juny del 2013

Roda el mon i torna al born

Diu “Sant Google”:

Refrany que indica que, encara que es vagi molt lluny o es viatgi molt, sempre hi ha la tendència a tornar al lloc d'origen o al punt més cèntric.

I és que tot i que hem definit aquesta petita aventura com a viatge als orígens, el cert és que independentment de si som catalans de segona generació o nascuts arreu, hom és del lloc a on es guanya les garrofes (o les hi ha treballat) i d’allà on ha enterrat els seus éssers més estimats. És per això que tornem allà on hem estat joves, allà on hem estimat, allà on hi tenim la vida.
L'Hospitalet de l'Infant
Bé després d’aquesta concessió mística a la transcendència, procuraré relatar-vos l’última etapa d’aquesta mena de regata sense competidors.


El vent que ahir, com us vaig dir, se'n va anar a dormir, avui s’ha llevat de matinada. Ens diuen que ha arribat a fer ràfegues de 70 quilòmetres a l’hora, a fe que ho hem notat. 




Cansats com estàvem ahir, hem decidit que calia fer un desdejuni anglosaxó amb ous ferrats, embotits, pa, tomàquet i cafè en el que només ha mancat un filet de bou volta i volta per adquirir la qualificació de texà.
Excepcionalment no l’ha preparat en Pepeluí sinó que ens l’han fet en un bar del port.

Acomplerta la prioritat més alta de les tasques del matí, hem anat per la segona, alimentar de gasoli el tanc del vaixell que estava realment molt assedegat. Hem carregat 121 litres i finalment a un quart i mig de dotze sortíem per la bocana de l’Hospitalet de l’Infant.



I... Oh, sorpresa!! Tenim vent de Xaloc, del Sud Est, que en el rumb que ens cal seguir entra per l’aleta d’estribord.
VELA! VELA! VELA!



No se si és que hi ha moltes ganes de tornar, si la sort ens empeny en forma de vent molt favorable, si el paisatge ens avisa que ho tenim a tocar, o que Déu hi fa més que nosaltres, el cas és que anem molt ràpid.
Salou





Cambrils, Salou, Tarragona, Torredembarra, el Vendrell, Comarruga, Vilanova, la Geltrú, Sitges, Garraf es succeeixen com en una presentació uniformement accelerada i tot presidit per la vista omnipresent de Montserrat.

Montserrat


Garraf










A tres quarts de set s’albira el Tibidabo, però encara ens falta passar el port de Barcelona, a l’alçada del qual arribem vora dos quarts de nou del vespre. 




Driblem els vaixells grans que entren o surten de port o que simplement estan fondejats a l’espera, però ara ja tenim experiència en el joc i aconseguim passar amb la pilota i marquem el gol de la victòria a Mataró a les onze hores de la nit del dijous 20 de juny de 2013.






Mataró

  




Mataró


  




Mataró

El dia D, desembarcament a Mataró


Joan Miquel