Roda el mon i torna al born

Diu “Sant Google”:

Refrany que indica que, encara que es vagi molt lluny o es viatgi molt, sempre hi ha la tendència a tornar al lloc d'origen o al punt més cèntric.

I és que tot i que hem definit aquesta petita aventura com a viatge als orígens, el cert és que independentment de si som catalans de segona generació o nascuts arreu, hom és del lloc a on es guanya les garrofes (o les hi ha treballat) i d’allà on ha enterrat els seus éssers més estimats. És per això que tornem allà on hem estat joves, allà on hem estimat, allà on hi tenim la vida.

L'Hospitalet de l'Infant

Bé després d’aquesta concessió mística a la transcendència, procuraré relatar-vos l’última etapa d’aquesta mena de regata sense competidors.

El vent que ahir, com us vaig dir, se'n va anar a dormir, avui s’ha llevat de matinada. Ens diuen que ha arribat a fer ràfegues de 70 quilòmetres a l’hora, a fe que ho hem notat. 




Cansats com estàvem ahir, hem decidit que calia fer un desdejuni anglosaxó amb ous ferrats, embotits, pa, tomàquet i cafè en el que només ha mancat un filet de bou volta i volta per adquirir la qualificació de texà.

Excepcionalment no l’ha preparat en Pepeluí sinó que ens l’han fet en un bar del port.

Acomplerta la prioritat més alta de les tasques del matí, hem anat per la segona, alimentar de gasoli el tanc del vaixell que estava realment molt assedegat. Hem carregat 121 litres i finalment a un quart i mig de dotze sortíem per la bocana de l’Hospitalet de l’Infant.

I... Oh, sorpresa!! Tenim vent de Xaloc, del Sud Est, que en el rumb que ens cal seguir entra per l’aleta d’estribord.

VELA! VELA! VELA!

No se si és que hi ha moltes ganes de tornar, si la sort ens empeny en forma de vent molt favorable, si el paisatge ens avisa que ho tenim a tocar, o que Déu hi fa més que nosaltres, el cas és que anem molt ràpid.

Salou

Cambrils, Salou, Tarragona, Torredembarra, el Vendrell, Comarruga, Vilanova, la Geltrú, Sitges, Garraf es succeeixen com en una presentació uniformement accelerada i tot presidit per la vista omnipresent de Montserrat.

Montserrat

Garraf

A tres quarts de set s’albira el Tibidabo, però encara ens falta passar el port de Barcelona, a l’alçada del qual arribem vora dos quarts de nou del vespre. 

Driblem els vaixells grans que entren o surten de port o que simplement estan fondejats a l’espera, però ara ja tenim experiència en el joc i aconseguim passar amb la pilota i marquem el gol de la victòria a Mataró a les onze hores de la nit del dijous 20 de juny de 2013.

Mataró

  

Mataró

  




Mataró

El dia D, desembarcament a Mataró

Joan Miquel

Malson en el forat del vent

 El pantalà a Borriana era particularment baix.









Observeu la complexa astúcia que va emprar en Charly per enfilar-se al vaixell des d'un altre que tenia escaleta, i d'aquest al Cirrus.





Els genolls d'en Charly li ho van agrair molt!!

 Deixem les aigües arrecerades del Nàutic de Borriana a les deu del matí, fa sol i per variar tenim el vent en contra. El primer torn de roda de timó li toca a en Charly, com és habitual el seu rumb respon al que li van ensenyar a la Marina de Guerra, segons ell es tracta de maniobres d’evasió contra submarina. Sembla ser que ja son dos els comandants de submarí que s’han suïcidat.   

Cap a migdia passem davant d’Orpesa o Oropesa com es van entestar en dir-li quan un president de mostatxo prominent hi solia passar les vacances. Orpesa és un poble molt endreçat i bonic que ha tingut la dissort que li han fet al costat l’Empori del cartó pedra. El parc temàtic del “España va bien”, la més alta concentració d’apartaments per vendre de tota la costa.                                                               

Em refereixo a Marina d’Or, una ciutat de vacances en la que multitud d’inversors no podran passar les seves vacances perquè no els hi arriba per pagar l’hipoteca. Una ciutat que pren el nom d’or per la seva proximitat a Orpesa, però que aquest no hi és ni tant sols en el mobiliari urbà de trampa i cartró. Que pren el nom de Marina perquè te el mar a tocar, però en el que no hi ha Marina, ni Port esportiu ni de pescadors.

Es veu que Espanya no anava tant bé com en deien.

Una lleugera brisa favorable ens permet d’ajudar al motor. Al fons ja s’esbrinen els Ports de Beseit, i al voltant de les set del vespre comencem a passar pel delta de l’Ebre. És sabut que la combinació de cap separador de corrents marines que te el delta, l’aportació del cabdal d’aigua del riu i l’escassa fondària formen fluxos de masses en moviment de difícil predicció i més mal resoldre. Però si a això afegim un canvi sobtat del vent a les vuit del vespre i una immediata maniobra maldestra de les veles el resultat pot ser de pànic.

(Nota de la redacció: El maldestre vaig ser jo).

Encara sort que en Carles va actuar com un autèntic Master & Commander i va controlar la situació.

Jo recordo que quan anava per carretera a València a tota aquesta zona se li deia “el forat del vent” especialment a Vandellòs, i és a on ens dirigim.

No va acabar aquí la malastrugança. Al caure la nit, el vent se’n va a dormir, però els núvols no deixen lluir a la lluna i la contaminació lumínica de la costa fa confondre els quatre parell d’ulls (alguns més perquè portem ulleres) que intentem veure el port de l’Hospitalet de l’Infant. Només es veuen clares les llums vermelles intermitents del nucli de la central nuclear de Vandellòs, però és clar, allà no hi ha port.

Cansats de no veure ni una petita llum verda, el Capi ens diu, “si tu confies en les màquines, vés allà on et diu el GPS” i allà que ens hi anem! Sortosament, no vàrem deixar de guaitar en cerca de llums verdes i vermelles, preferiblement properes unes d’altres, perquè en aquesta vigília ens adonàrem que a on ens menava el GPS era a un roquer negre i ple de misteri situat entre la central i l’Hospitalet.

La central nuclear de Vandellòs

Tot seguit, amb el motor en neutre, cop d’ull a la carta marina, identificació de les coordenades per part del tres GPesses a bord, translació a la carta i finalment constatació que les coordenades indicades en el Portulano Polaris (llibre compendi de tots els ports de la Mediterrània peninsular) estaven errades.

Nova navegació per estima seguint la carta i amatents a la vista de la costa i un de nosaltres sense perdre ull del fons indicat a la sonda. Ara si que semblava una “aventi de película” –“un grau a estribord” - cridava un – “a estribord, un grau” – contestava el timoner, “dos a babord” - li deien – “a babord, dos” – responia, “compte! quatre metres! – deia el de la sonda. Bé més o menys, és cert que he afegit una mica de cinema, però va anar així.

Al final vàrem arribar a port, però no va acabar aquí el malson.

L’Hospitalet de l’Infant és un port sense marineria a la nit! Només hi ha un guarda de seguretat que, sense guarniment de ràdio VHF i en un espanyol precari fa el que pot. Que és poc.

Com correspon a un port a on fa molt sovint vent fort, està munit de estaques clavades al fons. Bolardos, diu en Josep Lluís que se’n diu en castellà. Ens posen en un lloc a on el Cirrus no hi entra, els canals son estrets i fer la maniobra de treure el vaixell que s’ha clavat en els refotuts bastardos és encara més difícil. Canviem a un altre emplaçament però amb la manca de costum d’amarrar amb aquest sistema, no pensem en caçar els cabs que pengen de les estaques i que substitueixen a les amarres del mort. Tornem-hi, que la nit és jove!!

En Charly diu que el segurata era Albano-Kosovar, jo no se si ho era però amb més bona voluntat que eficàcia es va endur una propina de 10€ que li va donar en Carles, sense haver-s’ho guanyat.

Derrotats, a tres quarts d’una de la nit, vàrem caure a les lliteres sense dir-nos ni bona nit.

Joan Miquel

Encara no els han trobat !!

Ahir a la tarda el tècnic de Autohelm ja ens havia advertit que el pilot automàtic que equipava el Cirrus era obsolet. Aquesta és una paraula sacralitzada per l’enginyería de sistemes, que vol dir en realitat que ja no els paga la pena mantenir un estoc de recanvis, que prefereixen canviar-te tot el sistema, ho dic amb coneixement de causa.

Bé, el tècnic va prometre que trucaria perquè creia que tenia un servo-motor usat en el seu taller i que pot ser ens podria solucionar el problema.

No va trucar.

Ens organitzem per fer torns de dues hores al timó i comencem la singladura del dia 18. Salvament Marítim comença el butlletins amb avís Pan, Pan, és la crida quan algú te avaria o quan li cal ajuda però encara no està desesperat. És també la fórmula emprada, seguida de Relé, quan es tem que algú te dificultats però no ho ha reportat per si mateix, sinó que un tercer li fa de pont.

Doncs bé, “Pan, pan, relé, Pan, pan, relé, el vaixell Beria reporta dues bengales de socors en la posició...” és l’avís que es repeteix quasi constantment en el ràdio VHF.  Encara no els han trobat!!

El temps és rúfol, cosa que encara fa més avorrida la navegació, cap a dos quarts de dotze amb Jàvea a la vista per babord, comença a ploure. És sens dubte el que ens faltava per posar-nos depressius.

La puja escampa al bell mig del golf de València, el que és d’agrair perquè permet de veure millor el trànsit de mercants de gran tonatge que es dirigeixen o procedeixen del seu port.

Seguim a rumb amb la confiança que dona saber que si les coses es torcen sempre podem virar cap a l’oest i cercar refugi a un port de la costa. Al vespre, sobre d’aquesta costa a la que volem arribar, es desenvolupa un núvol de creixement vertical que presagia tempesta, però sortosament al final el vent, aquest que ens ha fet la guitza gran part del temps, se l’enduu i al arribar al Club Nàutic Burriana la lluna ens il·lumina per les feines d’amarratge.

Avui, hem tingut notícia de que aquest blog el segueixen des de Tailàndia.  La neboda d’en Carles Bach, l’Anna, que dona la volta al mon, viatja i treballa, és a dir: Treballa aquí i allà per viatjar. L’Anna, deia, ens fa l’honor de seguir el nostre blog. La tripulació del Cirrus li agraïm sincerament, és el lloc més llunyà del que tenim referència que ens segueixen. Sabíem que un nebot d’en Lirola ens seguia des de Annapolis, però Bangkok és gairebé quatre vegades més lluny.

Per cert, al temps que també li fem arribar el nostre agraïment, jo personalment li agraeixo l’esmena en el nostre títol. Com diu ell, que és llicenciat en Filologia Anglesa, hauria de ser 4 over 65 i no pas 4 more than 65. I agraeixo especialment que m’ho hagi fet arribar mitjançà el seu oncle i no amb un comentari del blog. Ho sento, no he pogut canviar el nom del blog perquè ja havia donat l’adreça a massa gent. Perdona’m, és que jo no soc de lletres, que soc de ciències.

Joan Miquel

De quan les navegades comencen a pesar

Dilluns 17 després de tornar a intentar, sense èxit és clar, reparar el pilot automàtic i comprar “bocates” al bar del Club de Regatas, deixem enrera el port d’Alacant cap les deu del matí. S’ha decidit de fer totes les milles que es puguin i per això menjarem entrepans, per no entretenir-nos en parar taula.

A quarts de tres de la tarda, el vent que fins llavors el teníem de proa, gira i es posa de Garbí, cosa que ens permet desenrotllar la Gènova i ajustar la Major i llavors aturar el motor.

Tornem a navegar a vela!!

Curioses sorgències d'aigüa

Tot i que el propòsit era afartar-nos de milles, al arribar a prop del cap de la Nao, essent encara a tocar la possibilitat de fer el salt a les Illes, ens dirigim a Moraira per cremar l’últim cartutx en la reparació del pilot. La raó de aturar-nos aquí és per la proximitat del representant de la marca del pilot automàtic. Si poguéssim comptar amb l ‘ajuda del pilot, el salt a Eivissa seria encara assumible.

Tanmateix, els de Salvament Marítim encara no han trobat als del “Carpe Diem”, a la tarda un avís en el canal 16 diu que una embarcació d’esbarjo ha reportat que han vist un parell de bengales de senyals en unes coordenades corresponents a una zona al sud d’Eivissa. La mar avui no està tan moguda com ahir, però les baixes pressions continuen a les Balears.

Arribats a Moraira el patró fa un munt de trucades per tal de trobar solució a la substitució del servo-motor, però el mecànic no està per la labor. Després de les dutxes de rigor, en Carles B. i jo anem de compres de queviures. Moraira és un port esportiu acollidor unit a un poble encantador ple de compatriotes de la Merkel.

En una fleca estem temptats de dir “Entschuldigun, haven sie etwas brod” (més o menys) però veiem que no cal.

Per compensar la tristor de no tenir el cinquè tripulant (el pilot automàtic vull dir), en Josep Lluís ens prepara un arròs caldòs de gambes i altres bitxos de mar. Com sempre, en Pepeluí ens alegra la nit, i això que plou.

Joan Miquel

Nosaltres, la tripulació decidim

Ep! Que ens referim al Cirrus, no a Catalunya. Podríem fer-ho, oi?

Deia que decidim en assemblea seguir costejant fins el cap de la Nao (la terra peninsular més prop de ses Illes) i fer nit a Calp per esperar millors pronòstics. De moment, els butlletins meteorològics de Salvament Marítim continuen senyalant baixes pressions a Balears, i un cop deixada enrera la bocana de Cartagena veiem que aquesta borrasca te influència en la mar d’aquest costat de la bassa.

Uns vaixells de guerra de l'Armada ens acomiaden de Cartagena

Mar en contra amb onades de metro i mig, vent en contra, pantocades contínues, en resum una navegació força incòmoda. Pels voltants del cap  de Palos, sentim en el canal 16 que Salvament Marítim dona un avís pels navegants en la zona d’Eivissa per què extremin la vigilància doncs hi ha un veler extraviat del que no es tenen notícies des de fa dies.

És quan decidim de no anar a les illes i fer navegació de cabotatge per tornar. Això implica fer trajectes de 10 i 12 hores i pernoctar al port que toqui en cada moment. En conseqüència, no ens aturem en lloc i ens arribem fins Alacant. En el camí els avisos de Salvament es van repetint i el canal 16 va ple.

Estic convençut que no he estat jo, però m’ha passat a mi. El water de proa s’ha embussat. Estic convençut perquè, no se si per la mala mar o per la margarina dels matins, tot el dia vaig de “xaculines” com diu la Trinca. Sortosament el Capi no m’ha arrestat i si que ha arrestat a la pobra comuna. Ha restat clausurada.

Comencem a adonar-nos que el no haver contestat “No hay huevos” a l’hora de decidir anar a ses Illes quan passavem pel cap la Nao ha estat una molt assenyada decisió. I és que el mariner més savi és el que torna a casa sa i estalvi.

Per acabar-ho d’adobar en un cop de vent, el pilot automàtic ha deixat de pilotar i en Charly que estava de güaita a la roda se les ha vist i desitjat per tractar de controlar la situació, encara sort que en Carles i en Josep Lluís han estat prou amatents.

Després de vora 12 hores de mar moguda, les immillorables instal·lacions del Club de Regatas de Alicante ens acullen acuradament.

Sant Tornem-hi, que no ha estat res

He de confessar que l’objectiu primigeni d’escriure aquest blog era com a una mena de noticiari en el que els amics poguessin seguir les incidències ocorregudes cada dia en el Cirrus, però la duració de la primera singladura (21 hores) i el descans sense comunicacions a les Columbretes, va fer que ja la crònica inicial portés retard. Després la mateixa mecànica d’edició del blog, que obliga necessàriament a confegir-la “on line”, va fer la resta. Cal saber que pràcticament només podia connectar amb la xarxa un cop a port. I això sovint era força tard a la nit.

Amb tot això aquest suposat quadern de bitàcora en lloc de ser una crònica diària, s’ha convertit en una petita història a terminis.

Ho sento de tot cor.

En Josep Lluís... gaudint com diu la seva samarreta.

L’endemà de les confidències ens llevem molt d’hora (a dos quarts de sis) i després de fer gasoli sortim d’Almería sense haver encara decidit si tornarem via les Illes o per la costa. La idea inicial és arribar al cap de Gata i en funció dels butlletins meteorològics decidir-ho “in situ”.

Cap a dos quarts d’onze del dissabte 15, voltem el cap de Gata de tornada i com que la mar és plàcida prenem rumb 52º que ens ha de dur a Eivissa. Sortosament, aquest és un rumb paral·lel a la costa en el seu inici, perquè en butlletins meteo posteriors ens informem que s’està generant una baixa local a les illes i comencem a dubtar si és bona idea la tornada per ses illes.

En aquests pensaments estant, sorgeixen del no rés un estol de dofins que ens acompanyen ben bé al llarg de dues o tres milles. Ens astorem perquè la canya i el seu esquer estan muntades, no volem que éssers tan intel·ligents puguin ferir-se amb els nostres paranys. Decidim no recollir perquè podria ser pitjor, en lloc d’això procurem continuar sense variacions per tal que quan ens tinguin massa vists ells decideixin avançar-nos. I així va ser.

Feia uns dies que, no recordo qui de la colla, ens va fer escoltar un monòleg que tenia gravat en el seu telèfon intel·ligent. Era una comèdia nostàlgica d’una festa alcohòlica en que a la proposta de continuar en un altre lloc forassenyat, un respon: “No hay huevos”

Recordo aquí aquesta frase del monòleg, perquè crec que aquesta “boutade” contràriament al que relata ens va fer reflexionar en situacions que el més fàcil era tirar pel dret.

Cap a les vuit del vespre, el Capi decideix que el nostre raid és una expedició i no pas una competició. Per tant no es tracta de patir, els pronòstics per les Illes no son gens ni mica favorables, en conseqüència mana rumb a Cartagena. Després de més de 16 hores arribem a Cartagena a un quart d’una de la nit.

Almería, el lloc on el sol passa l'hivern

Feliços d’haver assolit l’objectiu principal del nostre viatge. Sessió dormilega extra, matí dedicat per uns a comprar queviures i per altres a netejar el vaixell, que ja li convenia. Ens dediquem també a esbrinar el temps atmosfèric que ens espera i les diferents agències meteorològiques que podem consultar mercè a la xarxa, contribueixen a confondre’ns. Tanmateix, el pronòstic més repetit és que per tornar tindrem tot en contra i particularment el vent amb força 6 ó 7, si més no, el tram fins el cap de Gata. Així les coses, decidim consultar a la saviesa local, és a dir, preguntem a un vell mariner del port. La veu de la experiència sentencia: Demà estarà tot tranquil, mar bella i vent en calma.

Conclusió, sortirem demà matí.

Almería dona l’índex més alt d’hores de sol anuals a la península Ibèrica. És per això que hi ha aquí tant gran número d’hivernacles que fan de la població del Ejido una illa al mig d’un mar de plàstic. La província d’Almería és avui un territori ric mercè al cultiu hortofrutícola intensiu i en menor mesura el turisme. La temperatura agradable i la escassa contaminació ens ho confirmen.

En Josep Lluís ens fa una amanida de pasta amb salsa roquefort per llepar-se els dits i brindem amb cava Roger Goulart brut nature collita numerada. 

Amb copes flabiol, com és manat. Brindem per l’amistat, perquè hem arribat a Almería, perquè les dificultats han estat assumibles, i perquè finalment hem pogut passar comptes provisionals, després d’haver-nos fet el propòsit molts dies abans.

Migdiada general, i en acabat cal reparar el penell del cap de munt del pal de la major que no anava fi. Com que no tinc vertigen i es veu que soc el menys pesant dels quatre: M’ha tocat!!

M’enfilen amb una cadireta de lona que se’n diu guíndola (creieu que amb un nom així és de fiar?) acorriolat pel cab que normalment subjecta la botavara i assegurat per un altre cab que deu de ser el de salvar “pardillos”. La guindola no m’ha guindat res, he pogut desmuntar el mecanisme del penell que és endollable, una mica d’esprai miraculós i avall va.


Sa i estalvi i sense cap taca als “gayumbos”, ho juro!

Ah! El pal fa 16 metres i mig, però m’ho han dit quan ja havia baixat. Si ho sé abans, no pujo!

Després i per compensar, em sortit un altre cop de descoberta, que aquesta capital és veritablement molt bella. Jo m’he avençat per fer fotos d’un ingeni industrial que és ja un clàssic d’Almería.

Es tracta d’una construcció de ferro i ciment que es va inaugurar el 1904 i que va fer una companyia Anglesa que llavors explotava les mines de ferro i que servia per carregar el mineral directament per gravetat, des del tren als vaixells que amarraven al costat.

Una immensa sort, pels que com jo ens agrada l’arqueologia industrial, que va estar a punt de no arribar als nostres dies perquè en els anys del desarrollisme turístic van voler demolir-ho amb dinamita. No van poder perquè ho havia dissenyat el taller de l’enginyer Eiffel. De fet el va dissenyar uns deixebles del mestre.

Exemple d'edifici eclèctic de la capital

La Rambla d'Almería

A l’hora de sopar i per suggeriment d’en Lirola anem a Casa Puga, l’essència de les bodegues de l’Andalus, veritable lloc emblemàtic de la capital.

Quasi cent cinquanta anys ens contemplen, fundada en el 1870 ha vist passar de tot i encara pertany a la mateixa família. Tenim la immensa sort que ens serveix el propietari, quarta generació, que ens aconsella el bo i millor de la casa.

Tot exquisit. I sortim rodolant. Ens fa una foto i ens adverteix que sortirà publicada a la pàgina web de Casa Puga. Nosaltres no li diem que estem fent un blog, però li direm un dia d’aquests.

Més tard, prenent el cafè (descafeïnat, no us penséssiu) arriba l’hora de les confidències i en Pepeluí ens explica els detalls de la història de la seva família represaliada només per ser republicana.


El seu periple d’exili embarcats en un mercant fent tombs per la Mediterrània per tal d’evitar els comissaris polítics del règim que els esperaven a l’Estació de França. Una història trista i real a la recerca de la supervivència.

Ens ha emocionat.

Joan Miquel