Malson en el forat del vent

 El pantalà a Borriana era particularment baix.









Observeu la complexa astúcia que va emprar en Charly per enfilar-se al vaixell des d'un altre que tenia escaleta, i d'aquest al Cirrus.





Els genolls d'en Charly li ho van agrair molt!!

 Deixem les aigües arrecerades del Nàutic de Borriana a les deu del matí, fa sol i per variar tenim el vent en contra. El primer torn de roda de timó li toca a en Charly, com és habitual el seu rumb respon al que li van ensenyar a la Marina de Guerra, segons ell es tracta de maniobres d’evasió contra submarina. Sembla ser que ja son dos els comandants de submarí que s’han suïcidat.   

Cap a migdia passem davant d’Orpesa o Oropesa com es van entestar en dir-li quan un president de mostatxo prominent hi solia passar les vacances. Orpesa és un poble molt endreçat i bonic que ha tingut la dissort que li han fet al costat l’Empori del cartó pedra. El parc temàtic del “España va bien”, la més alta concentració d’apartaments per vendre de tota la costa.                                                               

Em refereixo a Marina d’Or, una ciutat de vacances en la que multitud d’inversors no podran passar les seves vacances perquè no els hi arriba per pagar l’hipoteca. Una ciutat que pren el nom d’or per la seva proximitat a Orpesa, però que aquest no hi és ni tant sols en el mobiliari urbà de trampa i cartró. Que pren el nom de Marina perquè te el mar a tocar, però en el que no hi ha Marina, ni Port esportiu ni de pescadors.

Es veu que Espanya no anava tant bé com en deien.

Una lleugera brisa favorable ens permet d’ajudar al motor. Al fons ja s’esbrinen els Ports de Beseit, i al voltant de les set del vespre comencem a passar pel delta de l’Ebre. És sabut que la combinació de cap separador de corrents marines que te el delta, l’aportació del cabdal d’aigua del riu i l’escassa fondària formen fluxos de masses en moviment de difícil predicció i més mal resoldre. Però si a això afegim un canvi sobtat del vent a les vuit del vespre i una immediata maniobra maldestra de les veles el resultat pot ser de pànic.

(Nota de la redacció: El maldestre vaig ser jo).

Encara sort que en Carles va actuar com un autèntic Master & Commander i va controlar la situació.

Jo recordo que quan anava per carretera a València a tota aquesta zona se li deia “el forat del vent” especialment a Vandellòs, i és a on ens dirigim.

No va acabar aquí la malastrugança. Al caure la nit, el vent se’n va a dormir, però els núvols no deixen lluir a la lluna i la contaminació lumínica de la costa fa confondre els quatre parell d’ulls (alguns més perquè portem ulleres) que intentem veure el port de l’Hospitalet de l’Infant. Només es veuen clares les llums vermelles intermitents del nucli de la central nuclear de Vandellòs, però és clar, allà no hi ha port.

Cansats de no veure ni una petita llum verda, el Capi ens diu, “si tu confies en les màquines, vés allà on et diu el GPS” i allà que ens hi anem! Sortosament, no vàrem deixar de guaitar en cerca de llums verdes i vermelles, preferiblement properes unes d’altres, perquè en aquesta vigília ens adonàrem que a on ens menava el GPS era a un roquer negre i ple de misteri situat entre la central i l’Hospitalet.

La central nuclear de Vandellòs

Tot seguit, amb el motor en neutre, cop d’ull a la carta marina, identificació de les coordenades per part del tres GPesses a bord, translació a la carta i finalment constatació que les coordenades indicades en el Portulano Polaris (llibre compendi de tots els ports de la Mediterrània peninsular) estaven errades.

Nova navegació per estima seguint la carta i amatents a la vista de la costa i un de nosaltres sense perdre ull del fons indicat a la sonda. Ara si que semblava una “aventi de película” –“un grau a estribord” - cridava un – “a estribord, un grau” – contestava el timoner, “dos a babord” - li deien – “a babord, dos” – responia, “compte! quatre metres! – deia el de la sonda. Bé més o menys, és cert que he afegit una mica de cinema, però va anar així.

Al final vàrem arribar a port, però no va acabar aquí el malson.

L’Hospitalet de l’Infant és un port sense marineria a la nit! Només hi ha un guarda de seguretat que, sense guarniment de ràdio VHF i en un espanyol precari fa el que pot. Que és poc.

Com correspon a un port a on fa molt sovint vent fort, està munit de estaques clavades al fons. Bolardos, diu en Josep Lluís que se’n diu en castellà. Ens posen en un lloc a on el Cirrus no hi entra, els canals son estrets i fer la maniobra de treure el vaixell que s’ha clavat en els refotuts bastardos és encara més difícil. Canviem a un altre emplaçament però amb la manca de costum d’amarrar amb aquest sistema, no pensem en caçar els cabs que pengen de les estaques i que substitueixen a les amarres del mort. Tornem-hi, que la nit és jove!!

En Charly diu que el segurata era Albano-Kosovar, jo no se si ho era però amb més bona voluntat que eficàcia es va endur una propina de 10€ que li va donar en Carles, sense haver-s’ho guanyat.

Derrotats, a tres quarts d’una de la nit, vàrem caure a les lliteres sense dir-nos ni bona nit.

Joan Miquel