El cap de Gata, un parc natural ferit

Deixem Garrucha a un quart de vuit i tot seguit comença a minvar la densitat urbana i entrem en el Parc Natural del Cap de Gata.



La G.C. perseguint pateres i contrabadistes

És una costa agresta que va arribar tard a la qualificació de parc natural, possiblement perquè les moltes explotacions mineres que hi havia al indret ho van retardar fins que es va perdre el interès comercial. Tot i així, l’espai mostra encara les cicatrius de sengles ullals de la fera industrial. Les mines de ferro i carbò  pel seu extrem sud i el port de Carboneras pel bell mig.

Però el més sagnant és el que es va fer just després del seu reconeixement com a parc natural.

La construcció de un macro hotel, visible des de un bon grapat de milles nàutiques mar endins. Els constructors s’emparen en que van demanar les llicències pertinents i els Ajuntaments afectats en que aquestes no eren per fer una obra d’aquesta envergadura.

El cas encara està sota procediment judicial, les obres paralitzades, i el despropòsit persisteix.

Estranyes formacions de blanquissim marbre

Voltem el Cap de Gata a la una tocades, i al fons, per fi, Almeria.

La vela asimètrica

Ens feia il·lusió arribar a la nostra fita a vela i en Carles que ja havia desplegat la gènova aprofitant la mica de vent quasi de popa que teníem un cop girat el cap de Gata, ha volgut provar de muntar la asimètrica per tal de poder parar el motor. Però no ens hem sortit.

El vent era poc definit i girava d’un cantó i de l’altre.

Almería i la Alcazaba al fons

En dia del Senyor, dijous 13 de juny del 2013, essent les quatre de la tarda, la expedició Cirrus ha assolit el port d’Almeria.

Curiosos sicomors esculpits a la navalla

Hem desembarcat amb les samarretes de la expedició, Cirrus Mataró. En Josep Lluís Lirola òbviament emocionat, ens ha dut a visitar llocs emblemàtics de la capital i altres menys emblemàtics però més significatius per ell, degut a la seva importància històrica per la seva família.

Monument als màrtis de la llibertat
(1a. Repúbica)

Com a celebració en Pepeluí ens ha invitat a sopar en un restaurant prop del Real Club de Regatas de Almeria i ens ha servit un cambrer català, probablement l’únic cambrer català al sud del paral·lel 38ºN peninsular.

Garrucha, un port esportiu sense acabar

El dimecres 12 en Carles ha hagut de substituïr el reflector de radar que s'havia caigut a l'aigua amb les pantocades. 

En acabar sortim de Cartagena a migdia, després de fer gasoli i amb vent en contra per variar, però curiosament amb una mar calma. Ja podem quasi dir que som un equip, a l’hora de llargar amarres, pujar defenses i estibar-ho tot a bord, gairebé no cal dir-nos res i funcionem com un rellotge. De baratillo, de moment.

Havíem previst anar fins a Aguilas, però la navegació agradable ens fa re-considerar la ruta. Algú ha parlat del port pesquer de Garrucha i inevitablement de la fama dels seus gambots i heus aquí, que no se sap com (o pot ser si), ens hem arribat fins allà.

Abans d’entrar a port, com és manat, hem arriat veles. I llavors ja no hem estat un equip. Quelcom ha fallat i la major s’ha enrotllat malament. Encara sort que el Capità ha demanat excuses a port per entrar a mitja vela i ho hem pogut solucionar un cop amollats en el pantalà.

Pantalà a qual hem amarrat de costat perquè el port esportiu és tot just acabat de fer i segurament per l’esperit megalòman que ens ha seduït abans de la crisi, és de proporcions descomunals. Tant en longitud de pantalans com en amplada dels canals, en resum, un port senzillament sobre-dimensionat. Com aquests aeroports sense avions que han fet darrerament, però aquí sí que n’hi havia de vaixells.

Pocs, però.

Un port còmode per maniobrar, tot nou, les connexions d’aigua encara per posar. I llavors arriba l’hora de la dutxa, i aquí el desastre, els barracons provisionals, sense clau, amb entrada directa des de la platja al suposat vestidor i accés lliure per tota persona aliena al Club Nàutic.  Ara em direu que m’estic convertint al elitisme, a la consagració de les classes. Res més lluny del meu pensament, el que passa és que no em fa gràcia que qualsevol pugui guindar-me el rellotge mentre em dutxo i... els del Club ja en tenen de rellotge.

Superat aquest tràngol, canviats de roba i relaxats ens disposem a prendre les cerveses de rigor i sopar. Sortosament varem trobar el xiriguito adient.
Varem anar a petar a “El Birra” regentat per en Gabriel un jove caló mig cambrer mig filòsof, que ens va encertar els gustos.



Mercès Gabriel, ens has fet recuperar la confiança en Garrucha i els seus gambots.

La tripulació del Cirrus al complet

El Cau de l'Almirall

El Cap de Palos

Deixem la bocana de Santa Pola cinc minut després de les vuit del matí. Malauradament el vent ens segueix sent desfavorable i cal anar a motor.

A mesura que anem baixant de latitud la costa es fa més abrupte, sovinteixen els roquers i cada cop el seu aspecte ens recorda més els penya-segats del Cap de Creus. Amb l’absència creixent de platges, la densitat d’habitatges minva en la mateixa proporció, deixant la costa a estones pràcticament verge.

Havíem previst un tram força llarg, perquè l’objectiu l’hem fixat a Cartagena, per això i perquè hem recuperat un “thermos” amagat en un dels moltíssims recons d’estiba que te el vaixell, hem fet cafè a dojo, però heus aquí que a mig matí s’aixecà vent i ha anat augmentant la mar. Tots estàvem a la banyera, que per si no ho sabeu no és per banyar-se, sinó que és el lloc a on hom pot assentar-se a coberta, hem estat molta estona amb cops de mar i quan hem volgut prendre cafè, el termos que era a la cabina ha caigut a terra i tot el cafè a l’estora. Li ha fet tanta gràcia a en Carles que encara s’està rient ara.

Hi ha hagut qui, per no perdre el cafè i ajudar a en Carles a netejar el barco, ha proposat de xarrupar l’estora. Li hem desaconsellat.

Refinería d'Escombreras

Cap a les sis de la tarda ja veiem el resplendor de la xemeneia d’alliberació de pressió de la refineria d’Escombreras, permanentment encesa. La petroquímica és a tocar de Cartagena, però la entrada a Port és tant complicada que no hem passat les llums del port esportiu fins dos quarts de vuit.

Bateríes de costa

Primer trobem un llarg dic d’espera per els petroliers que fan torn per la càrrega o descàrrega dels hidrocarburs, que tenen la seva dàrsena pròpia, després a babord queda un espigó que protegeix un embarcador per a vela lleugera i barques petites. Darrera d’aquest hi ha sengles túnels arran d’aigua que amaguen els submarins, mitja milla després i darrera d’un espigó a estribord, al que està amarrat un imponent buc ataronjat de Salvament Marítim. Temps després trobem la bocana particular del port esportiu, i encara al fons veiem la dàrsena particular i vigilada de l’Armada de Guerra.

El cau dels submarins

I és que es nota que Cartagena te tradició marinera de ben antic, la qual cosa no és estranya perquè deu de ser un dels ports més protegits de la Mediterrània. Envoltat de turons i Illes apeninsulades per dics, oculten eficientment qualsevol vaixell de guerra per més veles blanques que pogués lluir.

És per això que ha estat des de l’antigor el Cau de l’Armada.

Com que està força ple, un mariner ens fa amarrar abarloats al antic moll de carga de vaixells. Per què teniu una imatge semblant, és com si amarréssim al moll de la fusta de Barcelona.

Cartagena te un aire senyorial, com correspon a una oficialitat que en els seus orígens era aristocràtica. En Charly, que va fer la instrucció militar aquí, diu que llavors estava tot tant ple d’oficialitat que es passava el dia amb la ma a la gorra.




Joan Miquel

Un passeig per la bombolla urbanística, o el que no caldria fer

Amollem amarres a dos quarts de 10 i creuem entre la verda i la vermella a tres quarts.

El vent ens ve de sud est i ens entra pel través cosa que possibilita la navegació a vela i el Patró ens mana hissar vel·les, de fet la major ja anava a la via per estabilitzar, llavors ajusta la major per donar-li sortida al aire i s’estira la Gènova. A poca estona parem el motor i aconseguim navegar quasi dues hores a sis i set nusos amb vent de força 4, i sense pràcticament desviar-nos del nostre rumb.

Tota la costa ens presenta un paisatge feréstec i abrupte amb racons realment preciosos com un saltant d’aigua que es precipitava des dels farallons directament al mar. De sobte, un parell de torres de vidre i ciment apareixen per sobre d’una barra de sorra. Voltem un cap i ailàs, la debacle turística. El monument a l’especulació immobiliària, el despropòsit portat al límit, la consagració del turisme de platja i sol.

I presidint l’estens nyap, la torre hotelera que ha de fer Benidorm coneguda arreu del mon. Per satisfer la megalomania de certs polítics amb comandament en plaça, ha de ser el més alt de Europa.

Ens allunyem d'aquest Manhattan Mediterrani tant desubicat...

i continuem a rumb amb l’ajuda del motor i com que és encara d’hora, ens passem de llarg Alacant i arribem a Santa Pola a les sis de la tarda.

Santa Pola, com segurament ja sabeu, és feu del Madridisme d’estiu. És a on passava gran part de l’any Don Santiago, d’altra banda, promotor principal del boom de Benidorm, però s’estava a Santa Pola, que és un altre cosa.

Joan Miquel

Contra el vent i la mar

El diumenge 9 havíem vist en tots els pronòstics, que a partir de les tres hi hauria tangana. Per això en varem llevar molt d’hora molt d’hora (Pep Guardiola dixit) i un cop pres el desdejuni, a un quart de 8 del matí sortíem per la bocana del port de Gandía.

El vent continuava de component sud i aquí protegits per la costa que en aquest sector corre de nord-oest a sud-est i això ens desventa pel que cal continuar a motor.

Pot després de allunyar-nos de Gandía hem albirat Dénia, però l’avanç era descoratjador. Tirar cap el nord en cerca del vent no garanteix trobar-lo i molt menys que aquest sigui favorable, per tant seguim a motor, rumb vers el cap La Nao.

La idea inicial era que puix que estava anunciada tempesta per a la tarda, arribar al port de Moraira (tot just voltant el cap La Nao) però com que vers la una de migdia el  voltàvem sense rastre de maror, hem continuat la ruta. Això si, els núvols foscos semblaven força amenaçadors.

Amb aquest neguit hem voltat el Penyal d’Ifach i a un quart de quatre, vuit hores després de la sortida de Gandía hem entrat per la bocana del Port de Calpe.

Una jornada de treball completa.

Com que ens hem guanyat el jornal i estem molt afamats, en Pepeluí no triga a cuinar-nos un arròs caldós. No era de Llamàntol sinó de gambes, llagostins i musclos que encara li quedaven, però estava boníssim com si ho fos.

                                  

La sobretaula va ser llarga com correspon a un bon dinar, en acabat i al desembarcar un amable agent de la policia local, interrogat pel Josep Lluís com a col·lega, ens va dir que el nucli urbà de Calpe quedava a un quart d’hora, pel que varem anar caminant.

El póli desvia d’haver estat pagès abans d’entrar a la policia, perquè hem trigat tres quarts d’hora.

Cerveses, tapes i per tornar un taxi.

El Càpi amb el seu vaixell

Joan Miquel

Gandia, parada i fonda

“Nautico de Gandia, Nautico de Gandia, Nautico de Gandia,aquí embarcación Cirrus, Cirrus, Cirrus”

La operació ràdio en la banda marina especifica que hi ha que repetir tres cops tant el nom de a qui crides com el nom propi. Això encara que siguis a la bocana del port de destí (que entra la senyal a canonades) i encara que no estiguis en perill i únicament demanis per passar la nit a port. Acabada la conversa radiada i formalitzats els tràmits de rigor, amarrem de proa en un pantalà força baix i desembarquem tots, en Charly no sense dificultat (els seus genolls no li han perdonat encara). 

Hem estat 53 hores a bord i la dutxa calenta era ja una obsessió per a tots, després a sopar de tapes i a dormir d’hora. Una meravella, sense moviment, sense sorolls. Bé sense sorolls, no seria la paraula més adient.  Volia dir sense aus protegides en parada nupcial, sense vaixells entrant i sortint de port, sense proteccions que grinyolin, sense amarres que donin cops, a això em referia. Perquè de soroll al veler, sí que n’hi havia. Diuen que quan quatre homes dormen sempre hi ha tres que ronquen, el tercer no perquè està despert. Els quatre no sabem si ronquen perquè no hi ha cap per certificar-ho.

És clar que estàvem molt cansats, el primer no s’ha despertat fins a les nou del matí. Un altre esmorzar contundent i dos han anat a comprar queviures i els altres dos a netejar el vaixell, que ja li tocava. Es veu que a Gandia era festa, o pot ser estaven de festa, perquè al tornar els que havien anat a reposar provisions, els van rebre amb mascletà i banda de música als acordes del famós pas doble “Paquito el chocolatero”.

En acabar en Pepeluí ha cuinat el bonítol a l’estil dels pescadors bascos, ens ha fet un “Marmitako” per xarrupar dits. S’ha superat a si mateix, el plat d’avui era digne de Larzac.

Com s’escau després de un bon dinar; becaina i avui tocava cinema.

Que us penseu que hauria portat el Lirola per visionar a bord?

Dons el més adient en un vaixell de vela.

Hem vist, alguns per segona vegada, “Master and commander”.

Una peli, pels que ens agrada la mar, genial! “De reclinatòri”

A sopar de tapes i a passar la segona nit a Gandia.

Joan Miquel

Post scriptum: Com veieu, estic posant-me al dia pel que fa a les entrades del blog, tingueu paciència.

Adeu al refugi de pirates

El recer que ens proporcionava la mitja lluna de la Columbrete, record del seu origen volcànic, ens ha protegit molt bé del vent de bufava (poc) del Sud, però no de les estranyes corrents marines que generaven un remolí al interior de les parets del con. El resultat ha estat que el Cirrus ha pendol·lat tota la nit en intervals molt regulars, cosa que ha dificultat el descans d’alguns. El Patró ha arrestat la boia.

A les set del matí el despertador d’en Charly ha tocat diana florejada i un cop dejunats, amollades les amarres que ens unien a la boia, sortíem de Columbretes a les 9:10. El vent al igual que ahir, igual que abans d’ahir, bufava a la nostra contra, motor una altra volta, paciència.

En Josep Lluís ha posat la seva canya de currican, troleo, o a la fluixa, que no sabem encara com es diu en Català normatiu, munida d’un esque artificial (un peix de plàstic amb un plumall i un ham doble) molt aparent. I ens hem oblidat.

Cap tres quarts de tres de la tarda, havent dinat, s’ha comença a aixecar el vent. Amb molta alegria per tots nosaltres, sobre tot perquè Eolo ha tingut el detall d’esperar que haguèssim acabat el dinar. Bufava de Sud-Sudest a uns 15 nussos que ens entrava per l’aleta, cosa que en Carles i en Josep Lluís han aprofitat per itzar la gènova i ajustar la major i em pogut navegar de cenyida al vent i afluixar força el motor.

PER FÍ, NAVEGUEM A VELA!!

De sobte, el carret de la canya comença a cantar! En Pepeluí llibera la canya del seu canyero i subjectant el bàcul de la canya amb les seves parts nobles (o no) comença a lluitar amb la presa. El túnid, per bé que encara no sabíem que ho era, es va defensar coratjosament. Sobre tot quan ja era a uns deu metres de la popa, que ens va obsequiar amb un parell de ziga zagues abans de rendir-se per l’esgotament. I finalment el deliri. Entre en Pepeluí i en Charly vàren treure de l’aigua un fermós Bonítol de uns tres quilos.

Però un cop a bord el peix, conscient que era la seva última possibilitat de salvar-se, encara va lluitar per tornar al aigüa. Varem haber d'apuntillar-lo. Pobre animaló, i és que som uns depredadors!!

 Per festejar-ho, el vent va començar a augmentar de velocitat per assolir finalment força 5 i 6 el que ens permet de navegar sense motor a 7 nussos i a voltes fins a 8. És clar que això va aixecar  després onades de fins a metre i mig... i això ja no és agradable.

I per festejar el seu èxit amb la canya en Josep Lluís es va premiar amb wiskey de Tennessee.

Contents per l’èxit de la bona navegació a la vela i per la pesca del bonitol, se’ns va fer molt curt el tram i varem arribar al Club Nàutic Gandia a dos quarts de nou del vespre.

En total vint i quatre hores i quaranta minuts de tensa navegació

Joan Miquel