Epíleg

Quan ens vàrem plantejar aquest viatge, ho vàrem fer sense preveure res més que els possibles problemes de navegació que caldria resoldre, de navegació i de logística, i de fiabilitat si molt m’empenteu. Un cop embarcats, sentint en pròpia pell la manca d’espai que comporten les mides reduïdes d’un veler, vaig començar a preocupar-me pels problemes possibles de convivència que això podia generar.

Mai ha estat millor emprat el mot preocupar: ocupar d’antuvi. És a dir, no calia.

Imagino que el fet de tenir tots experiència en conviure en l’espai reduït d’una tenda de campanya va servir de molt.

És clar que no és el mateix. A muntanya sempre pots sortir del aixopluc i esbargir-te al prat, aquí si surts del vaixell i et suques a l’aigüa pateixes hipotèrmia i mors en unes hores (o abans si no saps nedar).

Però com dic, el bon rotllo entre nosaltres va funcionar i la intimitat no va ser cap problema.

Cal insistir en que el viatge als orígens va sorgir com a succedani a una expedició a la mítica Ítaca que ja ens voltava pel cap des de feia anys. Nosaltres volíem fer nostre el viatge pausat, amb ulls àvids de coneixement, cap a la plenitut. Però pot ser ens vàrem marcar un objectiu massa llunyà, perquè Ítaca existeix realment més enllà de “La Odisea” d’Homer i els versos de Kaváfis o les cançons de Llach. No us en rieu de mi, que jo fins fa poc creia que només era un mite, tal era el concepte metafòric de camí a la llibertat que li hem donat.

Tots plegats, però es veu que jo més.

Ítaca ens cau a mil milles nàutiques, i això per la via quasi directa, amb la absoluta necessitat de fer singladures de 40 hores sense descans. O alternativament, anar costejant i allargar l’itinerari dues vegades més.

Q. Q. Q. Quelcom quasi quimèric.

Doncs bé, Ítaca queda pendent, però també tenim pendent anar a les Illes, que volíem fer-ho en la tornada i no va poder ser. Ep! I aquest és un objectiu més assequible.

Per la meva part, aquest viatge m’ha fet adonar de la petitesa de les nostres vides enmig de la infinitat de la mar (i això que la Mediterrània és només un llac gran), de la vulnerabilitat del ser humà i de la malaltissa fe que tenim en la tecnologia que després encalla un penell, esberla un motor o encreua unes coordenades. I tot quan més en tenim necessitat, és clar!

Però no en aprendré de l’experiència, perquè fruit de les dificultats de comunicació he decidit que si es repeteix, llogaré un telèfon satelitari amb mòdem per poder enviar els posts al blog des d’arreu on sigui.

I així seré més vulnerable, si no funciona.

D’altra banda, tot i amb ganes de repetir, m’ha aclarit la dicotomia que em va aclaparar fa anys quan dubtava entre vela i motor.

Vaig optar pel motor, encara que veia la vela com l’harmonia amb les onades. Ara m’he convençut que vaig triar l’opció correcta, no perquè fos falsa l’apreciació, sinó perquè navegar a vela exigeix més finura i coneixements, en tant que el motor t’ho perdona pràcticament tot.

Continuo pensant que els velers interpreten una mena de dança amb la mar, mentre que els que anem amb motor ens barallem amb les onades.

No en se prou de vela, però si un patró amb molta experiència de vela m’accepta jo m’enrolo sense dubtar-ho.

He de mencionar arribats a aquest punt, que en honor a la veritat, no m’hagués estat possible fer aquest quadern de bitàcora si en Charly no fos tant perseverant i no hagués escrit cada nit acurada i metòdicament el seu diari personal. I encara menys si no l’hagués posat a la meva disposició per ajudar a la meva escassa memòria. Ja he confessat en algun post que he posat més pa que formatge, però el cert és que si no fos pel diari d’en Charly, m’ho hauria d’haver inventat tot.

I ara per acabar i puix que vaig citar uns versos de Kaváfis en la presentació del blog, permeteu-me que acabi amb una lletra de Llach.

Joan Miquel

“Venim del nord, 

venim del sud, 

de terra endins, 

de mar enllà, 

i no creiem en les fronteres 

si darrera hi ha un company 

amb les seves mans esteses 

a un pervindre alliberat. 

I caminem per poder ser 

i volem ser per caminar.”

Lluís Llach