El Cau de l'Almirall

El Cap de Palos

Deixem la bocana de Santa Pola cinc minut després de les vuit del matí. Malauradament el vent ens segueix sent desfavorable i cal anar a motor.

A mesura que anem baixant de latitud la costa es fa més abrupte, sovinteixen els roquers i cada cop el seu aspecte ens recorda més els penya-segats del Cap de Creus. Amb l’absència creixent de platges, la densitat d’habitatges minva en la mateixa proporció, deixant la costa a estones pràcticament verge.

Havíem previst un tram força llarg, perquè l’objectiu l’hem fixat a Cartagena, per això i perquè hem recuperat un “thermos” amagat en un dels moltíssims recons d’estiba que te el vaixell, hem fet cafè a dojo, però heus aquí que a mig matí s’aixecà vent i ha anat augmentant la mar. Tots estàvem a la banyera, que per si no ho sabeu no és per banyar-se, sinó que és el lloc a on hom pot assentar-se a coberta, hem estat molta estona amb cops de mar i quan hem volgut prendre cafè, el termos que era a la cabina ha caigut a terra i tot el cafè a l’estora. Li ha fet tanta gràcia a en Carles que encara s’està rient ara.

Hi ha hagut qui, per no perdre el cafè i ajudar a en Carles a netejar el barco, ha proposat de xarrupar l’estora. Li hem desaconsellat.

Refinería d'Escombreras

Cap a les sis de la tarda ja veiem el resplendor de la xemeneia d’alliberació de pressió de la refineria d’Escombreras, permanentment encesa. La petroquímica és a tocar de Cartagena, però la entrada a Port és tant complicada que no hem passat les llums del port esportiu fins dos quarts de vuit.

Bateríes de costa

Primer trobem un llarg dic d’espera per els petroliers que fan torn per la càrrega o descàrrega dels hidrocarburs, que tenen la seva dàrsena pròpia, després a babord queda un espigó que protegeix un embarcador per a vela lleugera i barques petites. Darrera d’aquest hi ha sengles túnels arran d’aigua que amaguen els submarins, mitja milla després i darrera d’un espigó a estribord, al que està amarrat un imponent buc ataronjat de Salvament Marítim. Temps després trobem la bocana particular del port esportiu, i encara al fons veiem la dàrsena particular i vigilada de l’Armada de Guerra.

El cau dels submarins

I és que es nota que Cartagena te tradició marinera de ben antic, la qual cosa no és estranya perquè deu de ser un dels ports més protegits de la Mediterrània. Envoltat de turons i Illes apeninsulades per dics, oculten eficientment qualsevol vaixell de guerra per més veles blanques que pogués lluir.

És per això que ha estat des de l’antigor el Cau de l’Armada.

Com que està força ple, un mariner ens fa amarrar abarloats al antic moll de carga de vaixells. Per què teniu una imatge semblant, és com si amarréssim al moll de la fusta de Barcelona.

Cartagena te un aire senyorial, com correspon a una oficialitat que en els seus orígens era aristocràtica. En Charly, que va fer la instrucció militar aquí, diu que llavors estava tot tant ple d’oficialitat que es passava el dia amb la ma a la gorra.




Joan Miquel

Un passeig per la bombolla urbanística, o el que no caldria fer

Amollem amarres a dos quarts de 10 i creuem entre la verda i la vermella a tres quarts.

El vent ens ve de sud est i ens entra pel través cosa que possibilita la navegació a vela i el Patró ens mana hissar vel·les, de fet la major ja anava a la via per estabilitzar, llavors ajusta la major per donar-li sortida al aire i s’estira la Gènova. A poca estona parem el motor i aconseguim navegar quasi dues hores a sis i set nusos amb vent de força 4, i sense pràcticament desviar-nos del nostre rumb.

Tota la costa ens presenta un paisatge feréstec i abrupte amb racons realment preciosos com un saltant d’aigua que es precipitava des dels farallons directament al mar. De sobte, un parell de torres de vidre i ciment apareixen per sobre d’una barra de sorra. Voltem un cap i ailàs, la debacle turística. El monument a l’especulació immobiliària, el despropòsit portat al límit, la consagració del turisme de platja i sol.

I presidint l’estens nyap, la torre hotelera que ha de fer Benidorm coneguda arreu del mon. Per satisfer la megalomania de certs polítics amb comandament en plaça, ha de ser el més alt de Europa.

Ens allunyem d'aquest Manhattan Mediterrani tant desubicat...

i continuem a rumb amb l’ajuda del motor i com que és encara d’hora, ens passem de llarg Alacant i arribem a Santa Pola a les sis de la tarda.

Santa Pola, com segurament ja sabeu, és feu del Madridisme d’estiu. És a on passava gran part de l’any Don Santiago, d’altra banda, promotor principal del boom de Benidorm, però s’estava a Santa Pola, que és un altre cosa.

Joan Miquel

Contra el vent i la mar

El diumenge 9 havíem vist en tots els pronòstics, que a partir de les tres hi hauria tangana. Per això en varem llevar molt d’hora molt d’hora (Pep Guardiola dixit) i un cop pres el desdejuni, a un quart de 8 del matí sortíem per la bocana del port de Gandía.

El vent continuava de component sud i aquí protegits per la costa que en aquest sector corre de nord-oest a sud-est i això ens desventa pel que cal continuar a motor.

Pot després de allunyar-nos de Gandía hem albirat Dénia, però l’avanç era descoratjador. Tirar cap el nord en cerca del vent no garanteix trobar-lo i molt menys que aquest sigui favorable, per tant seguim a motor, rumb vers el cap La Nao.

La idea inicial era que puix que estava anunciada tempesta per a la tarda, arribar al port de Moraira (tot just voltant el cap La Nao) però com que vers la una de migdia el  voltàvem sense rastre de maror, hem continuat la ruta. Això si, els núvols foscos semblaven força amenaçadors.

Amb aquest neguit hem voltat el Penyal d’Ifach i a un quart de quatre, vuit hores després de la sortida de Gandía hem entrat per la bocana del Port de Calpe.

Una jornada de treball completa.

Com que ens hem guanyat el jornal i estem molt afamats, en Pepeluí no triga a cuinar-nos un arròs caldós. No era de Llamàntol sinó de gambes, llagostins i musclos que encara li quedaven, però estava boníssim com si ho fos.

                                  

La sobretaula va ser llarga com correspon a un bon dinar, en acabat i al desembarcar un amable agent de la policia local, interrogat pel Josep Lluís com a col·lega, ens va dir que el nucli urbà de Calpe quedava a un quart d’hora, pel que varem anar caminant.

El póli desvia d’haver estat pagès abans d’entrar a la policia, perquè hem trigat tres quarts d’hora.

Cerveses, tapes i per tornar un taxi.

El Càpi amb el seu vaixell

Joan Miquel

Gandia, parada i fonda

“Nautico de Gandia, Nautico de Gandia, Nautico de Gandia,aquí embarcación Cirrus, Cirrus, Cirrus”

La operació ràdio en la banda marina especifica que hi ha que repetir tres cops tant el nom de a qui crides com el nom propi. Això encara que siguis a la bocana del port de destí (que entra la senyal a canonades) i encara que no estiguis en perill i únicament demanis per passar la nit a port. Acabada la conversa radiada i formalitzats els tràmits de rigor, amarrem de proa en un pantalà força baix i desembarquem tots, en Charly no sense dificultat (els seus genolls no li han perdonat encara). 

Hem estat 53 hores a bord i la dutxa calenta era ja una obsessió per a tots, després a sopar de tapes i a dormir d’hora. Una meravella, sense moviment, sense sorolls. Bé sense sorolls, no seria la paraula més adient.  Volia dir sense aus protegides en parada nupcial, sense vaixells entrant i sortint de port, sense proteccions que grinyolin, sense amarres que donin cops, a això em referia. Perquè de soroll al veler, sí que n’hi havia. Diuen que quan quatre homes dormen sempre hi ha tres que ronquen, el tercer no perquè està despert. Els quatre no sabem si ronquen perquè no hi ha cap per certificar-ho.

És clar que estàvem molt cansats, el primer no s’ha despertat fins a les nou del matí. Un altre esmorzar contundent i dos han anat a comprar queviures i els altres dos a netejar el vaixell, que ja li tocava. Es veu que a Gandia era festa, o pot ser estaven de festa, perquè al tornar els que havien anat a reposar provisions, els van rebre amb mascletà i banda de música als acordes del famós pas doble “Paquito el chocolatero”.

En acabar en Pepeluí ha cuinat el bonítol a l’estil dels pescadors bascos, ens ha fet un “Marmitako” per xarrupar dits. S’ha superat a si mateix, el plat d’avui era digne de Larzac.

Com s’escau després de un bon dinar; becaina i avui tocava cinema.

Que us penseu que hauria portat el Lirola per visionar a bord?

Dons el més adient en un vaixell de vela.

Hem vist, alguns per segona vegada, “Master and commander”.

Una peli, pels que ens agrada la mar, genial! “De reclinatòri”

A sopar de tapes i a passar la segona nit a Gandia.

Joan Miquel

Post scriptum: Com veieu, estic posant-me al dia pel que fa a les entrades del blog, tingueu paciència.

Adeu al refugi de pirates

El recer que ens proporcionava la mitja lluna de la Columbrete, record del seu origen volcànic, ens ha protegit molt bé del vent de bufava (poc) del Sud, però no de les estranyes corrents marines que generaven un remolí al interior de les parets del con. El resultat ha estat que el Cirrus ha pendol·lat tota la nit en intervals molt regulars, cosa que ha dificultat el descans d’alguns. El Patró ha arrestat la boia.

A les set del matí el despertador d’en Charly ha tocat diana florejada i un cop dejunats, amollades les amarres que ens unien a la boia, sortíem de Columbretes a les 9:10. El vent al igual que ahir, igual que abans d’ahir, bufava a la nostra contra, motor una altra volta, paciència.

En Josep Lluís ha posat la seva canya de currican, troleo, o a la fluixa, que no sabem encara com es diu en Català normatiu, munida d’un esque artificial (un peix de plàstic amb un plumall i un ham doble) molt aparent. I ens hem oblidat.

Cap tres quarts de tres de la tarda, havent dinat, s’ha comença a aixecar el vent. Amb molta alegria per tots nosaltres, sobre tot perquè Eolo ha tingut el detall d’esperar que haguèssim acabat el dinar. Bufava de Sud-Sudest a uns 15 nussos que ens entrava per l’aleta, cosa que en Carles i en Josep Lluís han aprofitat per itzar la gènova i ajustar la major i em pogut navegar de cenyida al vent i afluixar força el motor.

PER FÍ, NAVEGUEM A VELA!!

De sobte, el carret de la canya comença a cantar! En Pepeluí llibera la canya del seu canyero i subjectant el bàcul de la canya amb les seves parts nobles (o no) comença a lluitar amb la presa. El túnid, per bé que encara no sabíem que ho era, es va defensar coratjosament. Sobre tot quan ja era a uns deu metres de la popa, que ens va obsequiar amb un parell de ziga zagues abans de rendir-se per l’esgotament. I finalment el deliri. Entre en Pepeluí i en Charly vàren treure de l’aigua un fermós Bonítol de uns tres quilos.

Però un cop a bord el peix, conscient que era la seva última possibilitat de salvar-se, encara va lluitar per tornar al aigüa. Varem haber d'apuntillar-lo. Pobre animaló, i és que som uns depredadors!!

 Per festejar-ho, el vent va començar a augmentar de velocitat per assolir finalment força 5 i 6 el que ens permet de navegar sense motor a 7 nussos i a voltes fins a 8. És clar que això va aixecar  després onades de fins a metre i mig... i això ja no és agradable.

I per festejar el seu èxit amb la canya en Josep Lluís es va premiar amb wiskey de Tennessee.

Contents per l’èxit de la bona navegació a la vela i per la pesca del bonitol, se’ns va fer molt curt el tram i varem arribar al Club Nàutic Gandia a dos quarts de nou del vespre.

En total vint i quatre hores i quaranta minuts de tensa navegació

Joan Miquel

Bon vent i barca nova

LA SORTIDA, FINALMENT

Les cerveses de rigor

El 5 de juny, tal com ens varem proposar i després de dinar al “Pirata”, hem fet gasoli i hem amollat amarres. Sortíem de la bocana de Mataró a un quart i mig de cinc, a les 4 i 10 per ser exactes, és a dir a les 14:10 UTC.




El vent no ens era gens favorable, per tant el Patró Major i armador (en Carles Bach) ha manat major a la via i ha posat rumb al 219 i 1800 RPM del motor i cap a la boia November del port de Barcelona que ens hem anat.



A l’alçada de Badalona, segurament per conjur de les forces tel·lúriques del Monestir de la Murtra, hem fet un salt temporal i ens hem plantat en el 1492. Ja ho se que no us creieu, però tenim documentació gràfica.

Retornats sans i estalvis al segle vint i u, la boia ni la hem vist, perquè el que calia era anar lliurant espai als vaixells que a les set de la tarda entraven i sortien de port.

És escrit a les normes de navegació que els velers tenen preferència sobre tots els altres enginys flotants, però existeix la regla no escrita que qui te la maniobra més difícil per la seva inèrcia, te dret de pas. Com veieu, al igual que en terra la preferència de pas es canvia per la preferència de pes.

Cap a les deu del vespre, el Segon Oficial i cuiner en cap (en Josep Lluís Lirola) ens va servir una excel·lent amanida alamana. Freda, com és normal quan s’està de travessa. Les cuines dels vaixells disposen de moviment pendular per compensar el balanceig, però cal bloquejar la cuina al navegar.

Al caure la nit i per consens, establim guaites. Tot i que la nit és clara  s’engega el radar amb la seva alarma de proximitat per advertir-nos de qualsevol vaixell que aparegui a tres milles de nosaltres.

Després de vint hores i cinquanta minuts de motor perquè el vent jugava a la nostra contra, arribem a les illes Columbretes.

Son dos quarts de dues de la tarda i després de fondejar mengem calent!! En “Pepeluí” ens ha cuinat una Purrusalda, digna de Berasategui.

La Columbrete Major és una illa en forma de mitja lluna situada davant de Vinaròs a unes trenta milles de la costa, és per tant un petit arquipèlag al mig del no res. Disposa d’un far, avui automàtic, i d’unes instal·lacions d’observació d’aus habitades per voluntaris ecologistes.

A distància estratègica entre l’Africa del Nord i la costa Catalana, no és difícil imaginar que a l’edat mitjana fos refugi de pirates magrebins. En aquesta ficció, cansats de tanta màquina i havent menjat bé, ens lliurem a fer una becaina de les de pijama i orinal.

Joan Miquel

Post Data: Em sap greu, escric amb retard, però confio que em perdonareu. Estava acostumat al blog del Os Gris en el que publicava els posts el cap de setmana.

Prometo anar rectificant.

J.M.

De la netedat i altres coses importants

Dons, apa! no cal esperar més el bon temps, aquest estiu, diuen els que de veritat entenen, que no tindrem estiu clàssic. Que serà una mena de primavera amb una mica més de calor, però com en maig, cada dia un raig. És a dir, si ens hem de mullar, mullem-nos!

Sortirem, si Déu vol i el temps no ho impedeix, el dimecres 5 de juny!

Serà havent dinat.

Si fóssim a una illa paradisíaca dels mars del sud, en ple Pacífic, em posaria a imitar a James Cook i diria: dimecres cap a tres quarts de dues de la tarda, amb la marea alta, partirem vers les illes de Columbretes. (Ell ho diria en Anglès, és clar).

Però som a Mataró i les nostres marees no passen gairebé mai d’un pam, o sigui que serà amb marea alta, però per casualitat, perquè el que volem de veritat és començar l’aventura amb la panxa plena.

Per si un cas.

 

Avui tocava revisar. Aquesta setmana tota la tripulació, sense dir-nos-ho d’antuvi, ens hem tallat els cabells. Es veu que cal marxar ben polits, i avui han polit també el Cirrus. Amb hèlix nova, desincrustat i amb una bona capa d’anti algues el vaixell lluïa d’allò més.

L’habilitat i l’experiència d’en José Luís ja havia reparat el termos de l’aigua i engreixat l’eix del timó i només queda que la propera setmana el carreguem de provisions de “comercio” i de “bebercio”.